S’apaguen les llums i el logotip de Warner Bros es pinta de rosa. Sons d’una brisa lleu i constant, una mena de xiulet ventós i envoltant sobre els espectadors; la pantalla negra s’obre a un capvespre. És, literalment, un ocàs. El món és marró, pedregós, un desert. S’escolten uns corbs a la llunyania i la resta és silenci. El cel (o el futur) és fosc per a aquelles nenes que arrosseguen cotxets amb els seus vestits llargs i amarronats, renten la roba, serveixen el te, carreguen biberons i s’ocupen dels fills de plàstic amb els seus caps pelats, les seves robes i els seus mantes. No juguen, deambulen com a petites mares.
I de sobte, amb el sol, arriba el prodigi. Més alta, més prima, més brillant, més bonica. Una dona. La reconeixem perquè és la Barbie, única. Mira les nenes, els somriu i els fa un ullet que és el senyal per destruir els seus fills futurs. La Barbie és tot allò que abans no existia, és el símbol d’un nou món que observa des de les altures, com si fos la seva creació.
En realitat, durant gairebé dues hores, aquest món és obra de la Barbie directora, Greta Gerwig.
“Sí, la Barbie ho va canviar tot”, ens diu la narradora. És el que Ruth Handler, la inventora de la Barbie, va voler fer amb la seva creació, el joguet per a nenes que es va convertir en un univers. La història és coneguda: cansada de veure la seva filla Bàrbara jugant a vestir i desvestir figures planes de paper, Ruth va creure que hi havia lloc per a alguna cosa més. Es diu que la nena preferia aquells dibuixos d’aparença adulta abans que les nines infantilitzades tridimensionals que oferia el mercat. A la petita Barbie tampoc li agradava jugar amb bebès i els seus pares eren copropietaris d’una empresa nord-americana dedicada a la fabricació i distribució de joguines: Mattel. Ruth intuïa que la seva idea era imbatible, per això va insistir encara després d’un primer rebuig de la seva proposta (els pares no voldrien comprar a les seves filles una nina amb trets i proporcions adultes) i va acabar de tancar-se al seu cap durant un viatge a Europa. El que es diu és que es va topar amb una nina alemanya, la Lilly, inspirada en un dibuix animat que havia nascut com una mena de broma entre homes: una nina dona, amb natges i pit. Desitjada.
I així arriba la Margot Robbie, la Barbie actriu, al món marró: amb les seves cames, els seus talons, les seves ungles pintades, els seus llavis vermells i les seves corbes marcades al seu banyador de ratlles. No té por de les línies horitzontals, la seva cintura és mínima i les seves mides, perfectes (irreals, diran). Finalment, el 1959, mentre triomfava la revolució socialista a Cuba, els xinesos envaïen el Tibet, i la Unió Soviètica llançava un primer artefacte a la Lluna, Mattel va treure al mercat una nina amb banyador de ratlles que ho va arrasar tot: 350 mil nines venudes en un any.
Els fills dels Handler en tenien dos; Bàrbara va donar nom a l’estrella de la família i dos anys després, el fill petit Kenneth, al seu accessori, en Ken. Llavors la Barbie va tenir noi o veí, i després una casa i una història i una professió, va ser la Barbie model i també va tenir una millor amiga i una germana. El lema, la promesa per a les nenes era: “tu pots ser el que vulguis ser”. El joguet ben aviat va deixar de ser una nina; el que es demanava, el que es buscava, el que es regalava, el que es comprava, era una Barbie. I, sobretot, es venia. Cada dia, cada setmana, cada any, cada tres segons es ven una Barbie al món.
No és només la nina més famosa; poc després de sorgir va veure’s rodejada d’adjectius: polèmica, controvertida, capitalista, hegemònica, estereotípica. L’últim d’aquests és el que va agafar la Barbie directora per esbossar el personatge protagonista de la seva pel·lícula i, de la mà de la Barbie maquilladora, la Barbie directora d’art i la Barbie vestuarista, va convertir la Margot Robbie en la Barbie estereotípica, aquella que havia començat a rebre crítiques poc després de sortir al mercat.
Així Mattel, al ritme de les crítiques i els temps, va anar llançant diferents versions que no només canviaven vestuari, cotxe, casa i professió sinó també la seva identitat, trets i aspecte: negra, llatina, asiàtica, andrògina, petita, curvy, amb cadira de rodes, amb hijab. Són la Barbie inclusiva, així es promocionen i es venen. Lluny d’evitar les crítiques, els prejudicis i les modes, la Greta Gerwig i el Noah Baumbach les van agafar per escriure un guió que els va anar recollint un a un. Com passa a Barbiland, a la pel·lícula hi ha una Barbie per a tot i per a tothom. Fins i tot una embarassada, perquè la Barbie també pot somiar en ser mare.
No anem a fer ‘spoilers’ de la història, però podem dir que, davant d’aquesta varietat de Barbies, és el Ken -només el Ken- qui s’enduu els moments més divertits, el major desenfado i l’arc narratiu més assolit. També direm que la Ruth Handler és homenatjada amb un petit personatge a la meitat de la pel·lícula, reprenent aquell relat fonacional de l’empresària que va idear una nina a partir de la imatge de la seva filla i les demandes d’una nova generació de dones.
I així és com vam conèixer la barbiemania contra la qual també es van alçar queixes: alguns van voler obrir-nos els ulls i van dir (com si fos una revelació) que el cinema és una indústria i que Mattel vol guanyar diners venent més Barbies i que ara ho fa a través del pinkwashing. Amb tot tenyit de rosa, la paraula és una irònica i feliç coincidència com les que passen a Barbiland.